manola roig celda
A manera de confessió
Entenc l'art com una recerca, com una interacció entre el que soc i el que veig, el que necessite explicar-me i explicar, entre el que voldria ser i el que finalment apareix en l'espill.
Eixa multiplicitat m'empeny a moure'm sempre entre universos creatius diferents que tenen en comú la mirada que els observa.
En la interpretació està el trencament en parts que s'han de reconstruir per a crear una nova història, de vegades sense final. Com altres dones abans que jo, embaste històries retallades i cusc una narració pròpia amb la qual identificar-me i així reconéixer la imatge de l'espill.
En cada obra hi ha una reflexió, un dubte, una pregunta, una resposta i amb la mirada de qui l'observa torna a trencar-se per a renàixer en altre univers alié al meu. Ja no serà meua mai més. Eixa és l'essència de l'obra, la raó de la seua existència.
Modelada per les ferides i les cicatrius de la vida he arribat fins ací. Convertida en
un collage inacabat, que ací vol quedar-s'hi.